Fa temps que tenia molt d’interès, i no nego que també em feia il·lusió, conèixer personalment Daniel Moreno, actualment al San Juan de Montcada. Un jugador que, els que segueixen des de fa temps el futbol territorial, és impossible que no l’hagin vist en algun partit. Amb aquesta, Daniel Moreno, el Mono com també es conegut entre companys i aficionats, porta ja 21 temporades en actiu, la majoria d’elles defensant el colors del Turó de la Peira, el club de la seva vida. Tot un rècord.
Indiscutiblement el seu cas és d’admirar, un exemple per a molts. Jugadors com ell dignifiquen el futbol i l’esport en general. I no només el futbol que anomenem amateur o territorial. El seu cas identifica a la perfecció el que és l’autèntica essència de la passió per l’esport.
És innegable que la seva actitud, marcadament competitiva, i també la seva personalitat tan característica sobre el camp no deixen indiferent a cap dels seus rivals. És un jugador que imposa respecte. Però també és cert que els contraris amb que s’enfronta coincideixen que el seu caràcter desborda una immensa noblesa en el joc.
Amb el 4 a l’esquena, ocupant la banda esquerra de la seva defensa, porti o no el braçalet de capità, és el líder indiscutible dels seus equips dins del camp. Defensa, golejador i assistent. I darrerament, un dels millors especialistes en la categoria en penjar pilotes al punt de penal amb llançaments de banda. Potència en les cames i també als braços. És en definitiva d’aquells jugadors que sempre voldries en el teu equip.
Aprofitant el partit que el San Juan de Montcada jugava a Sant Pol xerro una estona amb ell a la sortida del vestidor. Amb la seva petitona en braços mentre vigila l’altre fill més gran que, amb el camp ja buit, està fent quatre xuts en una de les porteries. Està content perquè el seu equip ha guanyat un partit important davant d’un rival, el Sant Pol, que els ha posat les coses molt difícil. M’ensenya la ma on hi té marcats els tacs de la bota d’un contrari. Coses de l’ofici em diu. Vesteix amb el xandall negre del San Juan on hi llueix la publicitat de Lafarge, la controvertida cimentera, sobretot entre els veïns del barri de Sant Joan, que intueixo que és el gran suport financer que té el seu club actual.
Daniel m’explica que als seus 39 anys se sent en plena forma. Que s’entrena a fons tot i que em reconeix, amb un mig somriure, que està alliberat d’anar a les sessions preparatòries dels divendres.
M’explica que ell ve del futbol sala i que des de fa més de 20 anys no ha parat. Se sent molt del Turó de la Peira. Em diu que amb el seu amic i també jugador, Jonathan Paredes, un altre cas tan admirable com el seu, van arribar fins i tot a ajudar financerament al club del barri barceloní quan tenien un bar de copes.
Li pregunto sobre el seu millor record en aquets vint anys i em diu, sense dubtar-ho, que és el partit de promoció a Primera Catalana contra el Sant Cugat l’any 2012. Un partit en que es van quedar a un pam del miracle. Havien perdut a Sant Cugat per 5 a 0 i a casa, en un partit èpic, van golejar als vallesans però per un insuficient 5 a 1.
A la pregunta obligada de si mai va rebre ofertes per jugar en clubs de major categoria em reconeix una del Castelldefels de la Tercera divisió que ell va rebutjar.
En la conversa em parla molt be del seu tècnic actual, IbanTey, i de les possibilitats que té el San Juan de retornar a Primera Catalana. Em diu però que el principal problema que tenen molts clubs d’aquesta categoria, entre aquets el seu, és que disposen de plantilles massa curtes. Reconeix que segurament el Sant Pol, el club al que acaben de vèncer, és qui té una plantilla més compensada i que això pot ser molt important al final del campionat.
Li pregunto fins quan se sent amb força per seguir. Mira a la seva dona que segueix des de la distància la nostra conversa i em diu, amb una petita rialla, que fins que ella li doni permís.
Li pregunto com es pot conciliar la vida del futbol amateur amb la feina i la família i ell diu que no és fàcil però que no és impossible. Em parla amb entusiasme de l’empresa que té, que se sent feliç i content perquè les coses li van prou bé.
Abans d’acomiadar-nos, son ja quarts de tres i el dinar familiar del diumenge espera, aprofito per presentar-li a Lluís Carreras, habitual en els partits del Sot de Bagueny, sobretot ara que el seu fill juga en el Sant Pol. Carreras el felicita per la victòria i per la seva trajectòria i em quedo amb la resposta de Daniel: “a veure si puc ser un exemple pels joves”. Segur que sí.
Eduard Boet
Fotos: Alèix Pràdanos
El Teu FutbolCat 