Primer de tot, volem agrair-te que ens hagis atès per respondre aquesta entrevista. Sabem que el teu final d’etapa al Sant Cugat no ha estat el millor possible. Des del nostre punt de vista, has fet un gran treball i has fet evolucionar el primer equip amb notorietat, per tant et felicitem per l’ascens del Sant Cugat. El final no va ser el millor possible i des del club potser no et van tractar de la millor manera.
Com sorgeixen aquestes ganes d’entrenar? Explica una mica la teva trajectòria com a entrenador?
Sóc un apassionat del futbol i des de ben petit ja ho gaudia. Em coneixia tots els resultats i alineacions del futbol professional i també català. Amb 16 anys vaig entrenar un prebenjamí i a partir d’aquí vaig començar. He entrenat totes les categories de futbol base federat i també escolar. Aquest fet juntament amb el d’entrenar des de Quarta Catalana fins a Primera Catalana m’han ajudat a entendre millor el futbol. És un aprenentatge que crec que s’ha de fer. Altres companys tenen la sort d’entrenar ben aviat a categories molt altes i no tothom té aquesta oportunitat. El fet de compaginar entrenar un equip i jugar a futbol també m’ha servit per valorar i molt la feina dels exentrenadors que he tingut. De tots n’he après coses i els vull agrair tot el que m’han ensenyat. Gestió de vestidor, presa de decisions, tracte amb els jugadors i plantejaments de partit. El futbol és una suma d’experiències i vivències constant. Sempre cal estar actualitzant-se, formant-se i xerrant de futbol. La millor escola d’aprenentatge per a un entrenador és veure i viure futbol.
Després del descens a Segona Catalana, vàreu incorporar pràcticament tota una
plantilla nova amb jugadors de la casa. Creus que ha costat l’adaptació de l’equip a
allò que tu demanaves al camp?
L’adaptació va ser molt ràpida i des del primer entrenament vàrem exposar les idees que volíem de l’equip. Aquell 13 d’agost vàrem posar els ciments de l’edifici. Molta joventut i amb la suficient veterania que fessin de jugadors i mestres a la vegada dels ‘nens’. Els jugadors del planter van arrelar amb força. Feia més d’una dècada que el club no tenia un gruix tan gran de joves santcugatencs. Amb molta feina, paciència, empatia i moltes altres coses es va aconseguir fites importants. Tot construit des de la defensa, però mirant porteria contrària. Gaudint i patint del futbol. Un record que m’he endut i sobretot l’estima dels jugadors. Els veritables protagonistes d’aquesta història.
En aquestes categories marquen molt les dinàmiques. En el vostre cas, passeu de
guanyar 2 dels primers 6 partits, a guanyar 8 partits consecutius. Quina és la resposta
a aquest punt d’inflexió?
Vam arribar a una situació límit al camp del Junior i per l’entorn sabia que perdre significava el meu adéu. Ho sabia i ho vaig transmetre al vestidor. Havia gent veient aquest partit que de ben segur estava atenta per agafar el timó del vaixell. Victòria en el derbi i a partir d’allà vuit triomfs seguits i cinc amb porteria a 0. Els jugadors, en acabar el partit, van venir a abraçar-se i fins i tot em van dir: míster, en aquest vaixell estem junts i fins al final. Aquelles paraules me les va dir un jove i allà vaig entendre que tenia l’estima de tots ells. Tal i com ja es preveia al principi de la temporada, seria una lliga molt ajustada i així es demostra, on altres equips es queden molt a prop de vosaltres.
Com creus que hagués quedat la part alta de la classificació, tenint en compte les dinàmiques que portava cada equip?
Hagués estat un tram final amb 11 jornades apassionant. Amb quatre equips per dues
places i un jutge de la competició, el Sant Andreu de la Barca, que havia de jugar contra els tres primers. Una llàstima com s’ha acabat tot. Hem pujat com a campions, però el gran record no és l’ascens sinó com hem competit cada partit. El creixement dels joves, la consolidació dels veterans i molts altres secrets que quedaran allà per sempre. Entre ells i jo. Ningú em podrà treure el meu dia a dia amb l’equip.
Com se’t comunica la decisió? Qui et fa saber que el club no compta amb tu?
Rebo la comunicació el 18 de maig al fer una reunió per zoom. Jo no imaginava res de tot això, quan portava un mes treballant pel club, parlant amb futures incorporacions, tancant un fitxatge, donant baixes i tot amb el consentiment de l’entitat, president, director esportiu i directiu responsable del primer equip. En aquesta reunió, via zoom, em comuniquen que no em renoven. Sorprès, estranyat i dolgut perquè si ho sabien no entenc perquè tanta espera i secretisme. El pitjor, les formes, no ser sincers i pensava que hi havia confiança, però ja he vist que no. Al final te n’adones de moltes coses, però el més important és anar de cara, sense enganys i tothom ja ha vist com han anat les coses. A vegades ser bona persona no és només semblar-ho sinó que s’ha de ser.
I finalment, deixant l’equip primer i sense saber si hi haurien ascensos, no et renoven.
Explica’ns les teves sensacions, ara que ja ha passat un temps, quan veus que tot el
treball que hi ha radere no es valora?
El treball si que l’han valorat els que ho havien de fer; els meus jugadors, gent del futbol
català (entrenadors, jugadors, amics) i la ciutat. La sensació és que et sents traït i dolgut per gent que pensaves que tenies una relació personal d’amistat i que no és així. Una cara al davant i una altra al darrere. Però això és la vida i encara més el futbol. L’altre futbol, el que s’amaga i no dona la cara. Per sort no em treuran les ganes d’entrenar, perquè jo visc enamorat del futbol i amb ganes de nou reptes. És dur el que ha passat, sí, però una gran experiència, una més. Des d’aquí vull donar les gràcies a tots els meus jugadors i el cos tècnic que va treballar per aconseguir l’objectiu.
Gràcies per accedir a parlar amb nosaltres, Joan. Una gran abraçada i esperem veure’t aviat per les banquetes de nou!
El Teu FutbolCat 